miércoles, 23 de octubre de 2013

Aire brut de Lluís Bosch

 SINOPSIS
Barcelona, primavera de 1941. Martín Marín és un jove falangista extremeny que arriba a la ciutat per incorporar-se al cos de policia. Va ple d’ideals i de projectes, i està decidit a participar activament en la construcció de la Nova Espanya. Però allò que troba Marín és una ciutat en runes, miserable i amb les ferides de la guerra encara obertes. Esgarrifat, es topa amb l’estraperlo i la prostitució, que omplen els carrers, i alhora intueix que els vencedors no posen prou energia en el redreçament de la moral. En aquest escenari, li cau a les mans l’encàrrec de resoldre un cas que la policia republicana va deixar obert. Es tracta de l’assassinat d’un ciutadà alemany que està envoltat de misteri i d’enigmes. Per resoldre-ho li caldrà anar a buscar l’inspector republicà que va iniciar la investigació, tancat en un camp de presos. Tots dos s’endinsen en un món de cabarets, tavernes i personatges foscos que sobreviuen com poden enmig del desastre. A poc a poc, el cas esdevé tèrbol, diabòlic i perillós, i els submergirà en un horror antic i poc corrent difícil de desxifrar.


Vol aquesta novel.la?

Lluís Bosch va dir en una entrevista que, va escriure Aire brut inspirat pel desgraciadament desaparegut Agustí Vehí (Remor de serps) i que per això, al igual que va fer ell, els personatge parlaven la llengua que els hi tocava.
Aire brut aporta aquesta, podrien dir-li novetat (jo li diria normalitat, sense entrar en més discussions), que es barrejar el català i el castellà en una mateixa novel·la, fent que un falangista espanyol parli en castellà com hauria de ser. Per sort, i ara faig un xic de broma, els alemanys que surten a la novel·la ja venen ensenyats del seu país i parlen un català prou fluït, perquè sinó...
Trobo que d’aquesta manera s’aconsegueix que els personatges agafin una altra dimensió, un altre aire i es facin més grans, més creïbles i fins i tot, més propers. Tot un encert que hauria de ser explotat ,encara que suposo que no tothom ho veuria amb bons ulls si s’estengués.

Aire brut és una gran metàfora que el lector podrà anar descobrint en diverses fases de la lectura. Jo he detectat tres, encara que segur que hi ha moltes més.

La primera de elles seria aquesta Barcelona derrotada de 1941 on no s’acaba de aixecar el cap i on els nacionals volen imposar les seves normes. En Lluís fa una bellíssima descripció quasi al principi del text que et fa caminar per ella fent sentir el ferum, la desolació, la deixadesa, la desesperació, la brutícia, la desfeta dels seus carrers i de la seva gent. M’ha impressionat molt, fins i tot, quan el protagonista, un falangista extremeny que acaba de caure a la capital catalana, entra per primera vegada al seu nou despatx, que com podeu intuir de nou té ben poc, i quasi fica les mans al cap tot diem: «esta es la gran España vencedora de una guerra.»

La segona metàfora seria la més dolorosa pel Martin Marín, el protagonista, adonar-se que no hi ha un pam de net dins del règim que tant estima i en que creu amb els ulls tancats:  

«España parece un avispro de agentes secretos de potencias extrajeras, jugándose a los dados el destino de nuestra Patria. Como si de nada les importase nuestro sacrificio, nuestra guerra y nuestra gloriosa Cruzada. [...]solo pueden vivir y prosperar con una cierta connivencia del régimen.»

I la tercera metàfora és la més inquietant i de la que poc es pot parlar ja que no es parla de ella a la sinopsi i crec que destriparia, i molt, la historia de la novel·la. Només dir-vos que es la part fantàstica d’aquesta novel·la negra que anireu coneixent a petits bocins en el transcurs de la lectura, però que us esclatarà al final de ella.

«No sé cómo, pero ha entrado un olor a pescado podrido intolerable, vaya ciudad podrida hemos conquistado.»

Aire brut és una novel·la amb un ritme lent, sense estridències, sense sotracs, en alguns moments massa i tot pel meu gust, però amb un rere fons que a mi sempre m’ha interessat: la recerca d’artefactes fantàstics per part dels nazis que haguessin fet canviar el signe de la II Guerra Mundial. En Lluís no parla del Sang Grial a la muntanya de Montserrat, un fet històric i documentat, parla d’un artefacte molt més sorprenent (i que vull pensar que va ser real).
I és d’aquesta recerca del que no us puc parlar i que fa pujar el to final de la novel·la en las seves pàgines finals.

Crec que he exposat prous motius per apropar-se a Aire brut i caminar, mirant sempre a l’esquena, pels carrers i carrerons de la Barcelona del 1941.

http://www.amazon.es/gp/product/B00TZ9EX0A/ref=as_li_ss_tl?ie=UTF8&camp=3626&creative=24822&creativeASIN=B00TZ9EX0A&linkCode=as2&tag=crucdecami-21
Altres propostes:

Bèsos Mar, Lluís Bosch
Remor de serps, Agustí Vehí
Publicar un comentario