jueves, 13 de noviembre de 2014

La dona gris de Anna Maria Villalonga

 SINOPSIS
La dona no tenia cap atractiu especial. Ni alta ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa gris. Amb un mocador al coll. 

Una dona com qualsevol altra i un home que l'assetja. Un persecució apassionant en una novel•la intensa, plena de profunditat psicològica i de girs inesperats. Un viatge a l’interior d’uns personatges aparentment anodins superats cruelment per la realitat que els envolta. 

Tot va començar com un joc per conjurar la rutina. No se li va acudir que, de vegades, els jocs se’ns escapen de les mans, impossibles de controlar. 




Tenia molta curiositat, i com no, ganes de llegir la primera novel·la d'una experta en el gènere negre com ho és l'Anna Maria Villalonga. Des de que vaig saber que Llibres del Delicte publicada La dona gris vaig marcar el mes de novembre. Tenia que llegir-la i no amb ulls lectors, si no amb ulls d'escriptor que vol aprendre dels que saben.
Sé que tot això és una pressió que ningú vol sobre les seves espatlles, però també sabia que La dona gris l'aguantaria, com així ha estat, ja que ha resultat una lectura embriagadora i exquisida.
No puc dir que m'ha sorprès descobrir la bona ploma de l'Anna Maria Villalonga, doncs alguna referència tenia al haver llegit Elles també maten (Llibres del Delicte, 2014) on l'autora feia de coordinadora de l'antologia de relats negres i criminals escrits només per dones, posava el pròleg i també un relat.
Amb tot, no és el mateix un relat que una novel·la i això ho he explicat més d'una vegada.

M'agraden les novel·les que es desenvolupen amb naturalitat, que van sorgint poc a poc, que poden ser reals com la mateixa vida i on sense adornar-te, en poques pàgines, et veus atrapat en una invisible tela d'aranya de la que ja no pots escapar a no ser que acabis la lectura.
La dona gris compleix totes aquestes premisses, però a més és una lectura curta que la fa més colpidora.

Pocs personatges, però molt ben escollits i amb els seus propis matisos de colors ben definits que fan de la novel·la un calidoscopi de colors que va d'un inicial blanc trencat, passant com no pel gris, per arribar a convertir-se en negre. Amb això només vull apuntar la tendència de la construcció que ens presenta l'Anna Maria Villalonga en una novel·la que en els seus inicis podria semblar que no és negra i que finalment, i sense adornar-nos es converteix en una lectura molt noir.


La dona gris a més és molt rica en referents del gènere negre tant cinèfils com literaris; l'Anna Maria Villalonga sap utilitzar les seves armes per provocar al lector i dir-li: te'n recordes?  Com podeu suposar, la satisfacció lectora creix amb aquest detalls, com a mínim en el cas d'un lector amants del gènere.

Es nota que l'autora trepitja Barcelona i sobretot es fixa en el que l'envolta doncs no desaprofita l'oportunitat, com a bona novel·la de gènere, per denunciar algunes de les coses que veu i no li agraden en aquesta Barcelona que estima, en una Barcelona canviat i en continua ebullició.

Com apunt final, torno a remarcar que per mi, l'Anna Maria Villalonga construeix un relat embriagador a l'hora que pertorbador. La simplicitat del seu inici contraposat amb la profunditat del seu conjunt ens fa caminar sobre l'abisme de la perdició darrera una dona gris que podria ser la nostra pròpia ombra que vol escapar de nosaltres, però que es conjura per fer-nos reviure i sortir de l'amarga rutinària soledat.
Publicar un comentario