lunes, 23 de marzo de 2015

Ressenya: Màxima discreció - Vicent Sanz Arnau (Saldonar)

 SINOPSIS
Ramon Borrull no dubta a agafar qualsevol cas, per perillós que sigui. Perquè el que vol és espolsar-se la misèria de cada dia, i això és urgent. Un mort, una herència, un assassí que s’amaga, una societat que fa pudor de peix podrit, una peixatera de passat més que tèrbol… Sort que la Legió el va espavilar i que ara ja no li fa por res: ni els falangistes ni la Guàrdia Civil ni els maquis. Té un Citroën Traction Avant i una pistola Star «sindicalista», que sol fer servir per treure’s de davant els que li fan nosa. Hi ha molts diners a guanyar i la irrefrenable atracció de l’aventura. 

La història trepidant d’un detectiu que es mou, al nord valencià i el sud català, entre la mentida oficial i la clandestinitat, que treballa a tant la peça empès per la voluntat d’alliberar-se del món desfet i anodí de la postguerra. Un heroi anònim que es belluga amb la màxima discreció entre bastidors en una societat subalterna i castigada.


Cada vegada estic més content de poder eixugar el meu dèficit de lectures en català i fer-ho amb lectures negres de qualitat.
Ja us he parlat de la bona feina de editorials com Llibres del Delicte o Crims.cat (Alrevés)  que són les que he pogut gaudir en els últims mesos amb més regularitat, a les que cal afegir Edicions Saldonar que entra amb bon peu amb Màxima discreció de Vicent Sanz Arnau.
Gràcies a aquestes editorials i moltes altres que no he pogut llegir segur que és molt més fàcil poder arribar a una mínima quota de lectures en català, i com sempre, si són negres: millor.

Màxima discreció és una novel·la que treballa la memòria col·lectiva des de la seva primera plana i utilitza el gènere negre com a medi per apropar-se d'una forma més amena, didàctica, entretinguda.  
M'han semblat molt interessants les paraules del seu autor en una entrevista on diu que: «Tinc un interès personal a tractar ambients de la postguerra franquista.[...] Es tracta d’un moment de la història com un forat negre en la memòria col·lectiva. Tothom mira cap a una altra banda, uns perquè se senten hereus d’una culpa i els altres perquè van optar per oblidar els patiments passats. [...]En aquest sentit, la recreació del record col·lectiu ajuda a superar aquests silencis.». I estic d'acord en que Màxima discreció ajuda a donar veu per poder escoltar als que restaven apagats.

Destacaria la localització de la novel·la. Fa unes setmanes us parlava de L'amant xinès (Llibres del Delicte, 2015) de la Margarida Aritzeta i també destacava la seva localització a la província de Tarragona i on es demostrava que les novel·les negres en català poden sortir de Barcelona i triomfar. Màxima discreció camina pel Maestrat, a cavall entre el nord de València i el sud de Tarragona  i ens fa viure un magnífic viatge en el temps entre les muntanyes esquerpes dels Ports tot seguint els passos d'un grup de maquis i passant una nit a una cabanya allunyada de la societat. Crec que totes les recreacions de la novel·la estan ben trobades, però especialment el moment maqui.
Més tard trepitjareu la plaça de Vinaròs i podreu veure amagats darrera la finestra els moviments dels falangistes que controlaven tot el que es movia.

Interessant el personatge principal Ramon Borrull que no té problemes per infiltrar-se on calgui si amb això pot aconseguir la seva missió i com no, cobrar. Veureu que no és un detectiu normal, és una mica especial i això li dona un toc personal a la narració.

També molt interessant el que comenta l'autor a una entrevista i que el lector no podia saber, ja que no s'explica en lloc, però com ho he trobat i li dona un valor a la lectura ho vull compartir amb vosaltres.
La novel·la té molts personatges històrics, però no són aquells personatges amb noms i cognoms que tothom podria conèixer. L'autor explica: «Des d’un botiguer del carrer de Sant Tomàs o unes peixateres del mercat, passant per l’operari del garatge dels Tres Reis, la mestressa de la fonda del Dimoniet o un camàlic que fa d’espia. De totes maneres, segurament el personatge més reeixit és una carregadora de peix, de passat tèrbol, que hi aporta el toc de sensualitat.». Com podeu comprovar uns personatges històrics molt rics per estar trepitjant el terreny de la forma més humana que es pot trepitjar.

Vicent Sanz Arnau aconsegueix una bona química entre la novel·la de detectius, la novel·la històrica de postguerra i el millor de tot: la novel·la negra, fent que l'alquímia literària funcioni i ens faci passar un estona molt entretinguda i agradable, tot aprenent cosetes de l'època i revivint moments històrics.
Publicar un comentario