miércoles, 10 de junio de 2015

Ressenya: La cara B - Esperança Camps (Llibres del Delicte)

 SINOPSIS
A València apareixen els cadàvers de dos polítics que havien estat involucrats en trames corruptes amb un conseller d’alta volada de la Generalitat, que va fugir a l’altra punta del món abans de ser condemnat per aquests tractes il•legals. Ara totes les sospites recauen sobre l’ex conseller que pot haver tornat a fer justícia, però ningú no sap on és. Ni tan sols la seva família. El fill és un aspirant a novel•lista que vol escriure la seva gran obra a partir de la història del pare. La muller és una dona de classe alta vinguda a menys que viu en la inòpia des de la fugida del marit. 

Una periodista, ex amant del fill, vol descobrir què hi ha darrere els assassinats abans no ho faci la investigació oficial de la policia, o l’extraoficial, feta per altres polítics implicats que han iniciat les perquisicions pel seu compte. 


Podria semblar que tot està escrit i que fins i tot que la realitat pugui superar la ficció i més si ens situen al País Valencià on els escàndols per corrupció de tots tipus colpejant dia sí i dia també les portades dels diaris. Sembla que fa falta alguna cosa més per tal que el poble deixi de seguir un determinat partit com si fossin ovelles; sembla que quan un escriptor/a es documenta sobre un tema i ho plasma sobre una novel.la la gent es pari a pensar més; sembla que a partir d'aquí les coses podrien canviar, haurien de canviar.
No sé si l'Emperança Camps va reflexionar sobre algunes de les coses apuntades abans, però amb la seva novel.la La cara B aconsegueix que el punt de mira segueixi on ha d'estar i que les cadires dels que manen no parin de moure's fins que acabin caient i siguin uns altres els qui governin, com a mínim amb una miqueta més de vergonya.

Sembla que les últimes publicacions de Llibres del Delicte intentin obrir nous fronts, nous camins, noves formes i es d'agrair que no es quedin a la seva zona de confort. Potser no em va arribar Una novel.la pulp, però no puc deixar d'aplaudir als valents que intenten fer quelcom diferent i en La cara B també es copsa des de l'inici que les coses no estaran explicades com acostumen a estar-ho.
Emperança Camps ens apropar de forma intel·ligent a un problema com el valencià, tot i que per ser sincers i el pitjor de tot és que ho sabem, podríem parlar d'altres comunitats autònomes i la novel.la variar poquet. Així doncs, La cara B vol deixar constància del desencís de la població en vers la política i ens explica que potser hi ha molt més que no sabem.

Sempre m'agrada que una novel.la sigui el més realista possible i crec que la utilització de paraules dialectals fa que sigui així. A més d'enriquir-nos com a lectors, també li dona un caliu que d'una altra forma costaria molt més d'aconseguir.

La cara B no parla només de corrupció i polítics, també parla de famílies, de parelles, de relacions personals és un dels temes transversals de la novel.la, la que dona vida als personatges, la que la fa propera.

I a més, la part que més m'ha agradat és potser la part que, així de primeres, pot espantar una mica més: la metaliterària.
Sempre m'agrada llegir sobre el fet d'escriure, sobre el fet de buscar la inspiració, sobre el fet de construir una trama i a més tot parlant d'altres novel·les criminals. Anirem acompanyant a un dels personatge en aquest viatge interior literari.

La cara B podria considerar-se una crònica dels últims anys de la corrupció al País valencià, una manera, com deia entretinguda d'apropar-se a un escabrós assumpte que sembla està en vies de solució tot i que crec que les ovelles s'amaguen quan hi ha llamps i trons per tornar a sortir.

Un últim detall. Sembla que la fornada de Elles també maten segueix donant els seus fruits. L'Esperança Camps estava entre les tretze que van donar vida a l'antologia i que rellegint la ressenya veig que vaig destacar el seu relat per sobre de les altres i que també anava una mica de buscar la inspiració.
I una molt bona notícia: tindrà continuació al setembre. Noves dones del crim, de nou coordinada per Anna Maria Villalonga, potser amb altres autores, però segur que amb la mateixa força.
Publicar un comentario