cookieOptions={close}; CRUCE DE CAMINOS: #Ressenya: Lèmmings - Jordi Dausà

miércoles, 11 de abril de 2018

#Ressenya: Lèmmings - Jordi Dausà

Reconec que em costa llegir textos escrits en segona persona. És com una inesperada bufetada d’aire fred que et deixa mig estabornit. T’has de refer, adonar-te i així poder continuar. Però no sempre s’aconsegueix. No seria la primera novel·la escrita en segona persona que no puc acabar a l’escolar-se l’aire fred  per tot arreu.
Crec que en Jordi Dausà, suposo que també l’editor i el corrector, han fet un treball impressionant per aconseguir que una segona persona, tan difícil d’escriure,  sigui quasi oblidada en poques pàgines. Sí, era conscient que estava escrita en segona persona, però el text fluïa.
Trobo que també ha estat un encert escollir aquesta veu narrativa per posar a lector i al protagonista de la història quasi al mateix pla. Una història que, en un principi podria semblar fàcil, però que està plena de matisos i històries que l’enriqueixen.

Una novel.la que parla de la identitat, tan en boca de tots últimament. De la recerca del que un és i més si s’ha perdut la memòria i s’aixeca amb dos cadàvers al costat amb les butxaques plenes de bitllets. Sóc jo l’assassí o sóc també una víctima? Però més enllà d’això, ja que aquesta part és el ganxo de la novel.la, està la part profunda, la que l’autor va explicant fent un viatge al passat del personatge per posar-nos sobre la taula totes aquelles coses que l’han fet com és i que l’han portat fins aquella nau en una reflexió o diria més en un psicoanàlisi intern del propi personatge que a més el comparteix amb nosaltres i en pregunta si estem amb ell o per contra l’assenyalarem i l’acusarem.
                                
«Una de les coses que et molestava[...]era l'excés d'emocions. La alegria era furiosa, i la tristesa profunda».

M’agrada molt el paràgraf anterior, doncs crec que l’autor dona en el clau. Vivim temps on tot es magnifica. No sé si serà per la proliferació en televisió de telerealitats que ha fet que sino hi ha una emoció desbordada no ens creien ni de la missa la meitat.
A mi per contra m’ha provocat l’efecte contrari. Quan veig que algú té aquesta mena d’emocions, i més en televisió, desconfio.
En certa manera al protagonista de Lèmming li passa una mica el mateix.

I no parlaràs del famosos Lèmmings que donen nom al llibre?
Dons sí, però utilitzaré les paraules del autor publicades al seu blog. Qui millor que ell ho pot fer (Si voleu llegir el text complet AQUÍ):
«La imatge dels lèmmings suïcidant-se en massa podria tenir certa bellesa terrible, podria ser una metàfora molt poderosa. Però  la metàfora de la mort circumstancial no és inferior: el lèmming no se sacrifica per salvar l'espècie, sinó que ho fa de manera accidental mentre es desplaça en busca de no se sap què. Vist així, tots som una mica lèmmings».

Doncs això, potser tots som una mica lèmmings.



Editorial: Llibres del Delicte
Pàgines: 222





 SINOPSIS
Et despertes en una nau abandonada d’un polígon industrial lluny de la civilització. Al teu costat hi ha dos cadàvers. Rastres d’una baralla. Tens el cos malferit, però no sents cap tipus de dolor. Tampoc no recordes res. La cursa per recuperar la identitat i per descobrir si ets víctima o botxí, d’on vens i com has acabat en aquell submón de degradació absoluta, envoltat de personatges ambigus i amorals que pul·lulen per polígons i descampats, potser t’ajudarà a entendre que tu només ets un element més d’aquest paisatge de condemnats.










¿Te gusta Cruce de Caminos? ¿Quieres seguirme como escritor? ¿Quieres participar en sorteos exclusivos?
Subscríbete a mi lista de correo y descubre sus ventajas







Publicar un comentario